Germanes arriba als racons més íntims de tots els personatges

Germanes ens presenta una situació familiar una mica peculiar. S’acaba de morir el pare i la germana gran i la mare (enganxada al martini amb gel i llimona) s’estan encarregant del testament i l’herència. La germana petita està enganxada a la festa, a les drogues i li agrada anar-se’n cada nit amb un noi diferent. Per altra banda, queda la germana mitjana; soltera, amb un fill i escull el dia de l’enterrament del pare per presentar la nova parella. Un dia inadequat, totes estan molt nervioses. Aquest és el començament de l’obra, durant dues hores l’excel·lent interpretació dels sis actors que hi ha a escena ens endinsa en l’obra i en situació familiar que es viu.

Divertida. Trista. Melancòlica. Còmica. Realista. Original. L’actuació dels actors és molt bona, la germana mitjana (Montse German) emociona amb la seva interpretació, molt humana. No és el personatge més còmic, però sí que és la versió més normal de tots nosaltres, té les seves rares però no té l’excentricitat de les altres dues germanes, ni de la mare, ni tampoc del fill ni del nou company. La germana gran (Maria Lanau) i la petita (Aina Clotet) representen la desesperació i la desorientació personificada respectivament. Les seves actuacions són impecables, donen un aire molt còmic a l’obra. Per la seva banda, la mare de les tres protagonistes (Amparo Fernández) és el personatge que transmet més pena i tristesa quan canta Je ne regrette rien d'Edith Piaff. Els dos nois són personatges força secundaris, ajuden a la trama de l’obra però no assoleixen el paper principal en cap moment. El joveníssim Marcel Borràs, fill de la germana mitjana, representa molt bé el noi reprimit i tímid. Paul Berrondo, el promès de la mateixa dona, és l’únic personatge sensat.

Crec que és molt original el fet que intentin fer creure al públic que forma part d’una pel·lícula, els moviments a càmara lenta i les cançons li donen molt de dinamisme a l’obra. Una de les característiques. El tràgic final és necessari, per mostrar que la vida acostuma a ser dura i que s’ha de viure casa instant com si fos l’últim. Pretén demostrar a les persones que s’ha de fer notar què sents en el moment que ho sents, perquè en algun cas, pot ser massa tard. Tot i així, el personatge que mor es pren la vida com un regal i s’acomiada de la família, aquest fet treu dramatisme a la situació.

Carol López ha encertat de ple. La comèdia melodramàtica de Germanes val molt la pena. Diverteix i entristeix però què seria sinó la vida sense moments alegres o tristos? L’obra fa pensar en les relacions humanes i aconsegueix que el públic se senti identificat en tot moment en algun personatge o en algun dels sentiments que es transmeten, perquè d’una manera còmica, Carol López aconsegueix arribar als racons més íntims de tots els personatges.