No és fàcil portar al teatre una adaptació del clàssic Cabaret. BT McNicholl i Moira Chapman han sabut fer una adaptació molt adequada; han respectat les bases del film pe`ro li han sabut donar un aire nou, un toc personal.
S’ha de destacar l’excel·lent actuació de Marta Ribera de Sally Bowles, que no ha volgut fer-li ombra en cap moment a la mítica Liza Minelli però és igual de deliciosa. Victor Masán no es queda curt sent el mestre de cerimònies, fa riure quan canta “Money Money. Pasta Pasta” o crida “Pero que soy yoooo”, quan es transvesteix i intenta interactuar amb el públic. El que provoca més somriures, més aplaudiments i més tristesa al final.
És molt adequat que els dos protagonistes secundaris, la mestressa de l’hostal, Frau Schneider, i el seu promès, Herr Schulz (Patricia Clark i Paco Lahoz respectivament), recuperin presència a l’obra. D’aquesta manera es pot seguir amb més facilitat el context històric pel qual estan passant els protagonistes.
El ball de les noies del començament amb el mestre de cerimònies són molt sensuals, provocadors i fan que un sector del públic s’arribi a escandalitzar. L’orquestra en directe fa que la funció guanyi moltíssim, impacables les veus dels protagonistes, les sensacions que transmeten, l’alegria de la festa i la tristesa de saber que tot s’acaba. L’atmosfera està molt ben aconseguida gràcies a les llums vermelles que hi ha a les primeres files de seients i al fet que el teatre està forrat des del hall amb una tela negra.
Distreta. Divertida. Trista. Interessant. Bona. Fantàstica. Recomanable. Un gran espectacle que s’ha de veure. Al principi, com tots els musicals, costa d’enganxar i de trobar el punt adequat però ho aconsegueix, t’enganxa i esperes que a qualsevol moment et torni a sorprendre. Falta, al meu gust, que hi hagi algun rastre de català, ja que només l’inoblidable mestre de cerimònies diu una frase, però sense comptar aquest minúscul detall, és genial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada