París, je t'aime...

Va veure passar la seva dona. Duia la gavardina vermella que cada any deia que volia llençar i que cada any sens falta, repescava de les profunditats de l’armari. Amb tot feia igual i era aquesta precisament, de totes les seves manies, la que havia trobat més irresistible des de bon començament. La roba feta servir mil vegades, les fileres de pintallavis que no es posava mai, aquella tonada que cantussejava mentre feia les quenelles. Tot plegat, formava part d’una vida que ell ja no li semblava pròpia i que pensava abandonar entre el segon plat i les postres. Va pensar que era incongruent i alhora lògic, haver triat aquell lloc per deixar-la. Al mateix lloc on un dia s’havia adonat que ja no l’estimava.

Quan la va veure somriure li van venir ganes de cridar: “Et deixo, no tens motius per somriure”. Però es va limitar a oferir-li el seu Kir. Era una mania d’ella que trobava irritant, que no demanés mai postres ni entrants, i que sempre acabés menjant-se els seus. I el pitjor del cas, és que ell ja demanava el que sabia que li agradaria. “Ja ni ho sabria dir si m’agraden les profitaroles”, va pensar amb aire greu i solemne.

Quan va veure que es posava a plorar com no l’havia vist plorar mai, el primer que va pensar és que sabia que anava a deixar-la per anar-se’n amb la Marie-Christine, hostessa fogosa amb qui s’entenia des de feia un any i mig. “Ve-t’ho”, va pensar, “ja ho sap, ho sap des de fa temps. M’ho hauria d’haver imaginat”. Sense parar de plorar, va treure un paper de la bossa i li va donar. Amb els termes escèptics de la medicina, l’informe descrivia un cas de leucèmia en fase terminal.

En un instant, el propòsit d’aquell dinar li va fugir del pensament i una estranya veu metàl·lica li va repetir insistent “ja cal que estiguis a l’altura de les circumstàncies”. Ho estaria. Per començar va demanar tres racions de profitaroles per emportar-se’n i va enviar un missatge a la seva amant (“Oblida’m. Sergi”). A la seva dona li va donar tots els capricis que li havia escatimat fins llavors: penjar els quadres que corrien per aquí i per allà, acompanyar-la al cine a la tarda a veure les pel·lícules que li agradaven, portar-la de botigues tot i que no ho podia sofrir o llegir-li “El meu amor Sputnik” de Murakami. Totes les coses, fins i tot les més insignificants, tenien un altre regust des que sabia que seria l’última vegada que les podrien fer junts. I a còpia de fer veure que n’estava enamorat, se’n va enamorar de nou.

Ella va morir als seus braços i ell es va sumir en un coma emocional irreversible. Encara ara, al cap dels anys, el cor se li encongeix cada vegada que veu una dona amb una gavardina vermella.

París je t'aime.
Bastille. Isabel Coixet.