A Isabel Coixet sempre se la reconeix pel seu estil, per les històries doloroses i originals i per l’elegància dels seus guions. L’últim film en el que ha treballat és Elegy, en aquest cas tan sols ha dirigit la pel·lícula (basada en la novel·la L’animal moribund, de Philip Roth).
El fet que el guió no sigui de la cineasta barcelonina fa que la pel·lícula no sigui de tot d’ella. És a dir, l’estil no és el mateix i això els hi dóna la raó a aquells que pensen que és un simple encàrrec que podria haver dirigit qualsevol altre realitzador, el rastre de Coixet queda amagat i això decepciona als que són més seguidors.
Al meu parè és un film molt tendre, una història molt dolorosa que mostra on pot arribar l’amor i les diferents maneres de concebre’l. El patiment dels personatges és, en tot moment, el fil conductor de la pel·lícula, l’anàlisi dels seus pensaments li donen un toc dramàtic i melancòlic.
La pel·lícula compta amb un Ben Kingsley (David Kepesh) sorprenent, un home enamorat, magistral i realista. El guió fa un estudi molt detallat del
seu personatge i és el que més arriba al públic, però també el que desperta incomprensió i pena en certs moments. Al seu costat, Penélope Cruz (Consuela Castillo), amb una molt correcta actuació. Un altre personatge que trobo que és molt interessant prestar-li atenció és al vell amic de Kingsley, Dennis Hopper (George O'Hearn). Les converses que mantenen els dos homes mostren una realitat propera però ho fan mitjançant la comèdia.
La pel·lícula mostra l’amor que neix entre un professor d’universitat i una de les seves alumnes. Ell és obsessiu incapaç de mantenir relacions estables, ella és jove i una mica innocent. Amb tot això, el film aconsegueix demostrar que no sempre el que és vell és més madur, ens mostra què és la por. La por en tots els sentits, la por a la mort i a l’envelliment, la por a la solitud, la por a l’estimar, la por al compromís i a la llibertat...
L’únic moment que no convenç és el final. La pel·lícula podria haver acabat minuts abans, d’aquesta manera no seria un final esperat, la paraula no és típic, però sí que és convencional.
No obstant, la pel·lícula té uns diàlegs profunds, que s’han de seguir per entendre-la. El film mostra la realitat d’un home amb certa edat que s’enamora de la dona més jove i lliure que ha tingut. Un reflex de la realitat, una pel·lícula amb un to dramàtic constant i que provoca, en certs moments, un regust amarg. Una pel·lícula inesperada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada