Monzó torna a demostrar la seva trajectòria literària

Quim Monzó va néixer a Barcelona l’any 1952. És escriptor i periodista en català, va començar a participar a Catalunya Ràdio i TV3 als anys 80 i en aquest moment escriu una columna diària a La Vanguardia. Amb el temps, Monzó a estat considerat com un dels millors escriptors de la literatura catalana i fins i tot el diari The Independent ha arribat a valorar-lo com "un dels millors escriptors de contes del món. Un dels escriptors més originals del nostre temps”.

Mil cretins és l’últim llibre de Monzó, publicat l’octubre de 2007. És un recull de contes on queden reflectides les situacions de la vida quotidiana, no surt mai d’un context real. No obstant, els relats expliquen històries xocants i noves, posa una lupa sobre els fets que l’han ferit i tocat d’aprop. Qüestions com la vellesa o la malaltia com a conseqüència directe del pas del temps, però Monzó no oblida el beure, el fer l’amor o la bellesa. Monzó explica les històries mentre intenta trobar un equilibri entre l’home modern i l’egoisme innat de cada persona.

Mil cretins, de 159 pàgines, es divideix en dos blocs estructurals. L’autor ja ho va fer a consciència perquè els dos blocs són de temàtiques diferents i el tractament de les situacions també ho és, els relats no estan relacionats però es pot dir que sí que tenen relació entre ells. En el primer, Monzó deixa veure quins són els defectes que compartim totes les persones, l’egoisme que he anomenat abans, la comoditat que ens mou quan alguna situació no ens interessa o se’ns fa massa feixuga. El primer bloc és molt més moralista que el segon. Els personatges són agres i repulsius, no obstant, és una calca de la vida. L’escriptor reflexa a la perfecció el sentiment de culpa i les obligacions morals de cadascú, que senten tots els personatges. La història que més sorprèn, o almenys, la que més em va sorprendre és la que parla del pas del temps, de la vellesa, un home que va a visitar el seu pare, que té com a costum vestir-se de dona, a una residència geriàtrica, El senyor Beneset. El pare ja està acostumat a que el seu fill el vagi a veure poc i per això el justifica repetint constantment frases com “tu vés-te’n, que prou feina tens. I no tinguis pressa per tornar, que sé que tens moltes obligacions”.

L’egoisme dels personatges queda clar en les històries, aquesta mateixa de El senyor Beneset. Al fill ja li està bé que el pare el justifiqui, perquè ell en el fons se sent obligat a visitar-lo. Per altra banda, els personatges són crus, actuen sense malícia, però el rerafons és dur. A L’amor és etern, el protagonista es casa amb la seva exparella només perquè s’assabenta casualment que té una malaltia terminal. “Si no hagués estat perquè s’havia de morir, no me n’hi hauria anat mai a viure, i molt menys m’hi hauria casat”. Per altra banda, també apareix el dolor. El llibre en el fons tracta del dolor en totes les seves variants. Dissabte reflexa a la perfecció el sentiment de desesperació, el dolor profund, el desig de fer desaparèixer per complet una persona que en el seu moment va ser important, la història tracta del dolor que sent una dona que vol treure el seu exmarit de la seva vida per no se sap quin motiu.

El segon bloc està constituït per relats més curts però molt més irònics, fa crítiques mordaces a la hipocresia de la societat d’avui en dia. Els contes de la segona part del llibre no arriben tant al lector, són més distants però segueixen sent crus. Monzó, en alguns casos, fa relectures d’històries ja conegudes sempre des d’una visió irònica. Una nit és una versió de la Bella Dorment, però ella no es desperta quan el príncep li fa el petó i aquest acaba fent l’amor amb la princesa adormida i finalment és ell el que queda adormit i ningú va a rescatar-lo. Per tant, es pot dir que la segona part és més divertida, original, s’oblida el to trist i melancòlic que tant destacava al primer bloc i els contes es tornen més lleugers i directes. Enllà de la nafra, considero, que és una visió molt clara de les situacions que es desencadenen avui en dia, un home vol aconseguir estar una nit amb una dona i se n’adona que s’ha de fer el cult per seduir-la. Monzó se’n riu de la incultura que hi ha avui en dia i ridiculitza de les persones que fingeixen ser cultes per estar més ben considerades.

Respecte l’estil, Monzó torna a demostrar tota la seva trajectòria literària. És un estil molt lleuger, amb un lèxic ampli i molt detallat, usa poca adjectivació però destaquen les repeticions (sobretot a la primera part del llibre). Irònic, convuls i realista. Fa fotografies dels seus contes, és a dir, el lector pot crear-se una imatge clara de tot el que llegeix i és, precisament això, el que fa que els contes siguin més especials. No obstant, com tot bon fotògraf, ha sabut fer de les situacions quotidianes un escenari novedós i xocant. Quim Monzó és imaginatiu i sempre condueix cap a llocs inesperats traspassant la seva ironia quotidiana als relats. Un dels errors que té el llibre és que l’autor fa un anàlisi de la realitat però no se sap fins a quin punt ell forma part d’aquesta realitat.

Mil cretins són uns relats que valen la pena llegir. És possible que a alguna persona no li agradi llegir contes, a mi per exemple, no és un tipus de literatura que em cridi massa l’atenció però, s’ha de reconèixer que Monzó aconsegueix enganxar al lector i endinsar-lo al seu món. Monzó se l’emporta al seu terreny i en fa el què vol. L’escriptor té l’habilitat de fer que el lector s’identifiqui amb el protagonista, sobretot en els primers contes, qui no es veu com fill que visita als seus pares o com un pare visitat pels seus fills, sabent que la visita és per compromís i que socialment ho manen els cànons.