dimecres, 30 d’abril del 2008

Germanes arriba als racons més íntims de tots els personatges


Germanes ens presenta una situació familiar una mica peculiar. S’acaba de morir el pare i la germana gran i la mare (enganxada al martini amb gel i llimona) s’estan encarregant del testament i l’herència. La germana petita està enganxada a la festa, a les drogues i li agrada anar-se’n cada nit amb un noi diferent. Per altra banda, queda la germana mitjana; soltera, amb un fill i escull el dia de l’enterrament del pare per presentar la nova parella. Un dia inadequat, totes estan molt nervioses. Aquest és el començament de l’obra, durant dues hores l’excel·lent interpretació dels sis actors que hi ha a escena ens endinsa en l’obra i en situació familiar que es viu.

Divertida. Trista. Melancòlica. Còmica. Realista. Original. L’actuació dels actors és molt bona, la germana mitjana (Montse German) emociona amb la seva interpretació, molt humana. No és el personatge més còmic, però sí que és la versió més normal de tots nosaltres, té les seves rares però no té l’excentricitat de les altres dues germanes, ni de la mare, ni tampoc del fill ni del nou company. La germana gran (Maria Lanau) i la petita (Aina Clotet) representen la desesperació i la desorientació personificada respectivament. Les seves actuacions són impecables, donen un aire molt còmic a l’obra. Per la seva banda, la mare de les tres protagonistes (Amparo Fernández) és el personatge que transmet més pena i tristesa quan canta Je ne regrette rien d'Edith Piaff. Els dos nois són personatges força secundaris, ajuden a la trama de l’obra però no assoleixen el paper principal en cap moment. El joveníssim Marcel Borràs, fill de la germana mitjana, representa molt bé el noi reprimit i tímid. Paul Berrondo, el promès de la mateixa dona, és l’únic personatge sensat.

Crec que és molt original el fet que intentin fer creure al públic que forma part d’una pel·lícula, els moviments a càmara lenta i les cançons li donen molt de dinamisme a l’obra. Una de les característiques. El tràgic final és necessari, per mostrar que la vida acostuma a ser dura i que s’ha de viure casa instant com si fos l’últim. Pretén demostrar a les persones que s’ha de fer notar què sents en el moment que ho sents, perquè en algun cas, pot ser massa tard. Tot i així, el personatge que mor es pren la vida com un regal i s’acomiada de la família, aquest fet treu dramatisme a la situació.

Carol López ha encertat de ple. La comèdia melodramàtica de Germanes val molt la pena. Diverteix i entristeix però què seria sinó la vida sense moments alegres o tristos? L’obra fa pensar en les relacions humanes i aconsegueix que el públic se senti identificat en tot moment en algun personatge o en algun dels sentiments que es transmeten, perquè d’una manera còmica, Carol López aconsegueix arribar als racons més íntims de tots els personatges.

Insubstituïble. Risto Mejide.


Risto Mejide és el conegut crític del jurat d’Operación Triunfo. I tant conegut, és agre i dur, arriba a humiliar als concursants del programa amb els seus comentaris davant de tot el públic de la gala i dels espectadors. Increïblement irònic i sarcàstic, Risto Mejide no es talla un pèl a l’hora d’avaluar els concursants del programa i és que, segons va dir a TV3 al programa de El club, no li sap greu fer aquestes crítiques, és la seva feina i no se sent malament en cap moment.

Operación Triunfo va ser un fenomen mediàtic en les primeres edicions, trencava amb les previsions d’audiència. No obstant, tot s’acaba i a Operación Triunfo també li va tocar el perdre, les audiències van caure en picat. Però en aquest moment va arribar la solució, Risto Mejide. Un nou membre del jurat va fer que el programa revifés. Es va fer famós arreu, tothom sabia qui era i què feia, tot i que no fossin seguidors del concurs. Durant les últimes edicions ha hagut qui només ha vist el programa o la part on s’avaluen les actuacions per veure les crítiques de Mejide, ell n’és conscient i a l’última gala va aprofitar per criticar aquest fet.

En aquesta edició els seus comentaris són més agres que mai, ha arribat a definir una de les concursants com “producte defectuós”. I no només això, sinó que ja s’han fet famoses les crítiques que va realitzar durant el càsting per entrar al concurs. “Mira, se te ha caido detrás de tu pie, la vergüenza”, va dir el crític més mediàtic del moment.



dimarts, 22 d’abril del 2008

Pepe Rubianes lluita contra un càncer de pulmó


Pepe Rubianes va començar un tractament per al càncer de pulmó ahir. El càncer se li va diagnosticar divendres passat i l’artista ha hagut de suspendre les funcions i la gira estival que tenia projectada per tota Catalunya i Mallorca. En l’actualitat, l’actor, el director i fumador compulsiu estava a la sala 1 del Club Capitol amb La sonrisa etíope. En aquest cas, el monologuista apareixia a escena amb cinc belles ballarines etíops que l’acompanyaven i dansaven mentre ell explicava les seves aventures per la seva estimada Àfrica. La sort va acompanyar altra vegada a Rubianes fins el diumenge, 83 representacions amb un aforament del 100%. Més de 41.000 persones han aplaudit l’humor negre, una mica escatològic, surrealista i emotiu de l’artista des del mes de gener.

Rubianes ha hagut d’interrompre les actuacions i la gira programada per a poder tornar a donar guerra més aviat com pugui, en un principi, els metges diuen que l’actor estarà recuperat pels voltants de desembre. El seu representant, Toni Coll, ha informat que els facultatius que el porten li han donat moltes esperances i que el pronòstic és molt favorable. “Jo li he dit que com que no fumarà més, es rejovenirà 10 anys”, afirma Coll.

El monologuista galaicocatalà, com ell es defineix, ha rebut el suport d’altres artistes que han passat per alguna situació similar com Luz Casal, que ha tornat als escenaris després d’haver superat un càncer de mama. Periodistes com Toni Soler, Albert Om o Ferran Monegal han enviat missatges de suport a l’artista. “Ànims, només és una ensopegada; t’aixecaràs i tornaràs a córrer. Et necessitem”, ha dit el director de la Cubana, Jordi Millán. Per la seva banda, Andreu Buenafuente com a gran amic de Rubianes va penjar ahir a la seva pàgina web (www.andreubuenafuente.com) una dedicatòria al còmic que comença: “Com tu diries als teus espectadors: ‘em cago en el càncer i en la puta mare que el va parir’” i acaba recordant-li al seu gran amic que és un referent per a tots els que estan en el mateix món. “Tot el meu afecte i la meva ràbia (pel maleït destí) estan amb tu. Com sempre”.

Les ballarines etíops estan desconsolades per la notícia, es passen el dia plorant perquè, per a elles, patir càncer és sinònim de mort. Tot i això, ahir es van unir als seus amics, fans i gent del teatre per a recolzar-lo i animar-lo a que no perdés el somriure després d’aquest ensurt tan gros. Segons diu Coll “segur que es curarà i tornarà aviat, encara que amb calma. Si no, s’apagarien molts somriures”.

dilluns, 21 d’abril del 2008

...Era tu mano derecha, capaz de fundir leones, la flor de las municiones y el anhelo de la mecha...


Rosario Sánchez Mora, Chacha, va morir el dimecres passat a Madrid amb 88 anys.

Sánchez Mora va ser una de les primeres dones en allistar-se a les milícies que van combatre a la Guerra Civil contra les tropes franquistes en defensa de la capital espanyola. Quan l’exèrcit va fer la revolta, Rosario Sánchez Mora tan sols tenia 17 anys.

Era la única dona que havia de fabricar bombes i dinamites, d’aquesta manera va perdre la mà dreta.

Rosario, dinamitera és un dels poemes més coneguts de Miguel Hernández. Aquest li va dedicar a Sánchez Mora quan va assabentar-se de l’accident, de la seva ideologia i de la seva missió quan va arribar a Alcalá de Henares. Més tard, Hernández i Sánchez van anar a la ràdio a llegir uns poemes.

Rosario Sánchez Mora va marxar de Madrid abans que Franco hi entrés. Es va dirigir cap a València per reunir-se amb el seu pare que militava a Izquierda Republicana per fugir plegats des d’Alacant. No obstant, els van detenir i van afusellar al seu pare.

A ella la van detenir i la van condemnar a mort. Temps més tard van retirar la pena de mort a canvi de que passés trenta anys de presó. Finalment, en va passar tres. Quan va sortir de la presó es va dedicar a vendre tabac.

Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación,
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.

Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.

Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!

Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres,
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.


dimarts, 15 d’abril del 2008

Zhù Yì! Fotografia actual a Xina.


Zhù Yì! És una exposició interessant sobre la fotografia xinesa actual. Una manera diferent de veure el món, de veure les ciutats xineses i la seva manera d’enfocar els canvis que està vivint la seva societat, que poc a poc s’està convertint en el motor econòmic del món sencer i això afecta a tots els habitants.

Hi ha una gran varietat d’obres, 109 en concret de 31 artistes diferents (tots nascuts després del 1960). Realment, es nota que és una fotografia feta a un altre indret, el tractament és un altre, més exòtic però també més impactant. Amb un aire eròtic en alguns casos però en altres, al meu gust, la fotografia està molt a prop del mal gust (com les fotografies de la menstruació femenina). Els muntatges “pop” que hi ha també són interessants, la combinació del que és tradicional amb el que és modern, els models nus amb dibuixos pel cos o per la cara també són imatges que captiven. Els contrastos de llum, les imatges que narren una història, la mà amb una fotografia en blanc i negre amb soldats, el noi amb la cara plena de sabó i el xinès davant d’una pissarra tota escrita amb les grans marques del moment són les fotografies o muntatges que més em van cridar l’atenció.

Les panoràmiques són impressionants, els paisatges i la muralla xinesa... tot i així, la panoràmica que més m’ha quedat ha estat una de les que eren verticals, una que tractava sobre la nova societat de consum.

Crec que és una exposició molt recomanable, tant per les fotografies, la seva estètica i pel nou punt de vista que ens ofereix com per tota la història que conté el rerafons. Els inicis de la fotografia xinesa es remunten a la dècada del anys ’90. Llavors el país estava experimentant unes reformes socials increïbles i això va portar a joves artistes a reflexionar i expressar la seva ideologia de diferents maneres. En l’exposició es tracten temes com la cultura tradicional, la identitat individual i col·lectiva en la societat urbana en desenvolupament i degradació de la naturalesa o el creixent poder del consumisme... L’exposició va situant el visitant a mesura que canvia de sala, les explicacions són curtes però clares i això ajuda a entendre una mica la temàtica que tracten les fotografies o, fins i tot, l’enfocament que els hi donen.

Una exposició diferent, no m’esperava trobar-me el que vaig veure però em va agradar. Crec que és molt important conèixer diferents maneres de tractar la fotografia i més en aquest moment, que la globalització és tan forta i l’intercanvi i barreja de cultures és tan potent.


dilluns, 14 d’abril del 2008

Immillorable mestre de cerimònies. Deliciosa Sally Bowles.


No és fàcil portar al teatre una adaptació del clàssic Cabaret. BT McNicholl i Moira Chapman han sabut fer una adaptació molt adequada; han respectat les bases del film pe`ro li han sabut donar un aire nou, un toc personal.

S’ha de destacar l’excel·lent actuació de Marta Ribera de Sally Bowles, que no ha volgut fer-li ombra en cap moment a la mítica Liza Minelli però és igual de deliciosa. Victor Masán no es queda curt sent el mestre de cerimònies, fa riure quan canta “Money Money. Pasta Pasta” o crida “Pero que soy yoooo”, quan es transvesteix i intenta interactuar amb el públic. El que provoca més somriures, més aplaudiments i més tristesa al final.

És molt adequat que els dos protagonistes secundaris, la mestressa de l’hostal, Frau Schneider, i el seu promès, Herr Schulz (Patricia Clark i Paco Lahoz respectivament), recuperin presència a l’obra. D’aquesta manera es pot seguir amb més facilitat el context històric pel qual estan passant els protagonistes.

El ball de les noies del començament amb el mestre de cerimònies són molt sensuals, provocadors i fan que un sector del públic s’arribi a escandalitzar. L’orquestra en directe fa que la funció guanyi moltíssim, impacables les veus dels protagonistes, les sensacions que transmeten, l’alegria de la festa i la tristesa de saber que tot s’acaba. L’atmosfera està molt ben aconseguida gràcies a les llums vermelles que hi ha a les primeres files de seients i al fet que el teatre està forrat des del hall amb una tela negra.

Distreta. Divertida. Trista. Interessant. Bona. Fantàstica. Recomanable. Un gran espectacle que s’ha de veure. Al principi, com tots els musicals, costa d’enganxar i de trobar el punt adequat però ho aconsegueix, t’enganxa i esperes que a qualsevol moment et torni a sorprendre. Falta, al meu gust, que hi hagi algun rastre de català, ja que només l’inoblidable mestre de cerimònies diu una frase, però sense comptar aquest minúscul detall, és genial.

divendres, 4 d’abril del 2008

Mala vida


Carles Quílez va presentar dimecres passat a l’Aula Magna de la Universitat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona el llibre, Mala Vida. Acompanyat de l’ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i autor del pròleg del llibre, Quílez va situar als estudiants en el context de la novel·la, va parlar de la seva feina com especialista en policia i tribunals i de la importància de mantenir i respectar les fonts, de la honradesa que qualsevol periodista havia de tenir.
Després de dues hores es podia dir que el periodista havia parlat relativament poc de la novel·la. Va aprofitar l’ocasió per projectar un vídeo en el qual es veien algunes de les entrevistes als delinqüents que havia realitzat per documentar-se i poder escriure, les entrevistes eren sense talls i impactants. Mena va explicar que el llibre era del tot objectiu i que gaudia d’una gran riquesa literària.
El periodista va aprofitar el torn de paraules que es va deixar de la presentació per aconsellar als estudiants: “un periodista mai pot ser tímid”, “s’ha de ser caradura però educat”. Quílez va ser clar a l’hora d’explicar que un periodista no es pot deixar manipular per cap institució, que ha de ser viu, que ha de deixar clar a la gent que admira quan el defrauden però sense arribar a ser “gilipolles”. Va acabar convidant a tots els alumnes que provessin en qualsevol moment de fer cròniques negres perquè, segons ell, eren les més interessants. Al cap de dues hores, la presentació ha acabat i el periodista es va quedar conversant amb alguns dels alumnes que s’hi van acostar.