Adéu a...

Ei, el text és d'ahir és que he tingut uns problemes amb el blog i se m'ha borrat l'actualització d'ahir. Per tant, la notícia és d'ahir.

Aquest migdia ha mort el periodista i promotor de la Nova Cançó, Salvador Escamilla, als 77 anys. Després d’una setmana ingressat a la Clínica Nostra Senyora de la Mercè, Escamilla ha mort després de patir un infart cerebral que ha derivat a una complicació respiratòria.

Se’l considera un dels promotors de la Nova Cançó i de la ràdio en català. Durant l’època dels setanta va fer Radioscope a la Radio Barcelona i es va fer famós per encetar-lo cada dia amb “Bon Dia Catalunya”.

A aquest programa es va donar una primera oportunitat a cantants com Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Pi de la Serra, Raimon, Maria del Mar Bonet, Sisa, La Trinca entre d’altres.

Apart de Radio Barcelona, Escamilla va treballar al llarg de la seva extensa trajectòria a Miramar, Rubí, Ràdio Avui, Ràdio Associacions de Catalunya i Catalunya Ràdio. És conegut per haver fet els doblatges a les pel·lícules Mary Poppins i West Side Story. A més a més, va gravar més de 15 discos.

A unes declaracions a Catalunya Informació, el conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, ha dit que Escamilla va ser un promotor de la cultura de Catalunya durant molt de temps i que ha estat un punt de referència de la ràdio en català.

El retorn de Luz...

Luz Casal presenta avui a les nou del vespre el seu últim disc Vida Tóxica al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

L’últim disc engloba una barreja d’estils extraordinària. L’artista ha sabut a la perfecció utilitzar les onze cançons que componen l’àlbum per carregar-les amb molta adjectivació i moltes metàfores.

Per altra banda, el disc torna a reunir a la cantant gallega amb el líder de Revólver, Carlos Goñi. Feia onze anys que aquests dos artistes no cantaven junts, Lo mejor és la cançó que interpreten plegats. Descriuen la capacitat d’algú per odenar el món d’una altra persona només amb la seva presència. A més a més, Luz Casal ha aprofitat aquest disc per versionar la cançó de la cantant francesa Dalida, Il venait d’avoir 18 ans.

L’artista va haver d’interrompre la seva última gira, Sencilla alegría, degut al càncer de mama que va patir. Aquest últim disc li serveix a la cantant gallega per agraïr totes les mostres de recolzament que va rebre durant el temps que no va poder pujar als escenaris.

El Cultural

El suplement cultural que analitzo és El Cultural, del diari El Mundo. El primer que vull destacar que l’enllaç web és totalment accessible i està actualitzat. No li dóna massa importància a l’edició impresa, tot i que la pots descarregar en pdf. Respecte al funcionament de la pàgina s’ha de dir que és molt còmode. Sota la capçalera mateix hi ha com un índex amb tots els espais als que pots accedir.

A l’esquerra de la pàgina principal hi trobem uns destacats sobre les notícies d’última hora sobre música, cine, ciència i lletres. Mitjançant aquests enllaços pots accedir a la notícia actual i a les anteriors.

A la part central de la pàgina hi ha els temes que sortiran aquesta setmana a El cultural. En aquesta franja de la pàgina s’inclouen les recomanacions que es fan des del suplement sobre llibres, art, cine i música.

A la part dreta de la pàgina hi trobem una gravació sobre un tema d’actualitat, els enllaços a blogs que tracten temes d’actualitat i culturals. També ens ofereix com una espècie de galeries que el suplement té i a més a més, deixa una petita franja on destaca una sèrie de temes d’interès general tot i que no tenen per què ser actuals, ara per ara, està destacada que Bardem entra a la història del cinema.

Una de les coses que més m’ha sorprès és que dóna la possibilitat de cercar en tota la xarxa, hi ha una entrada del google en la mateixa plana del suplement. Realment, crec que és un suplement molt complet.

Crec que la pàgina explota molt bé les possibilitats que té, és interessant que ofereixi tanta varietat de temes i esdeveniments culturals als visitants de la pàgina o assidus al suplement. El que potser em costa una mica més és la imatge de la primera plana, em sembla que està molt carregada i que pot saturar la vista de qui la consulta però, quan te’n vas a algun enllaç tot és molt més relaxat. El que em sembla molt correcte és que quan entres en algun link, hi ha una franja dedicada a les últimes notícies (que són les mateixes que a la pàgina principal). En definitiva, crec que treuen molt partit de la pàgina i que el contingut està molt bé.

Va de tradicions...

Segurament que ahir tots nosaltres vam tenir a casa una mona de Pasqua. A casa meva cap dels germans té padrí, per tant el que fa la meva àvia és fer-nos un tortell de xocolata amb un ninot també de xocolata a sobre. Per a ltra banda, als cosins petits de la família se’ls compra una mona d’aquestes de pastísseria, de les que són com autèntiques escultures...

Tradicionalment, la mona era una massa de pastís amb ous a sobre, se’n deia tonya. Aquí Catalunya la mona va anar evolucionant i a l’actualitat són més típiques les mones de xocolata, no obstant, al País Valencià són més conservadors i segueixen amb el típic pastís amb ous durs per sobre (es diu que el pastís té tants ous com fills a la família) o amb un caramull de clara d’ou.

“Mona” prové de la paraula munna de l’àrab, regal que els moriscs feien als seus senyors. La mona de Pasqua és una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat. En principi, és el padrí qui regala la mona al seu fillol. Com tot, això també ha evolucionat. Actualment, el dilluns de Pasqua el celebren tant els creients com aquells que els fa gràcia la tradició i volen compartir el dia amb la família o els amics i, de pas, menjar-se una bona mona.

La ciutat daurada...

Fa uns dies vaig parlar de París. Avui toca parlar de la ciutat de les cent cúpules, de la ciutat daurada. Sí, Praga. La meravellosa capital de la República Txeca.

Recordo que quan vaig anar em va impressionar la plaça Staromestské, a la Ciutat Vella, una de les més grans que he vist mai; on es van viure les rebel·lions i les decapitacions del s.XVII, on es van rebel·lar contra els alemanys al 1945 i on es va proclamar el retorn de la democràcia al 1990. Maquíssim l’edifici de l’Ajuntament i l’Església de Týn, al costat de l’Ajuntament hi ha un edifici que es conserva tal qual va quedar després dels bombardejos de la II Guerra Mundial.

La Stare Mesto (Ciutat Vella), Josefov (la ciutat jueva) amb la sinagoga més antiga de tota Europa i el cementeri jueu, Malá Strana amb els seus passejos i el castell, Zlatá Ulicka (el carrer d’or) amb la casa de Kafka... tot té el seu encant. El Karluv Most (pont de Carles IV) és el més típic de la ciutat. Uneix la ciutat de Malá Strana amb la Ciutat Vella. Les estàtues al llarg del pont li donen un aire molt romàntic, igual que les torres del principi i final. Si comences caminant el pont per la Ciutat Vella acabes a una petita tenda de titelles, molt curiosa i íntima.

A banda i banda del riu Vltava (voltava) es troben els típics bars amb músics en directe que toquen jazz.

Vaclavské Namestí (plaça de Venceslao) és digne també de veure, on es van viure les repressions de la invasió soviètica del 1969. Crida l’atenció pels seus hotels decadents com l’Hotel Europa, aprofitat per gravar pel·lícules com Mission: Impossible.

És una ciutat difícil d’oblidar. Molt bonica, preciosa.

BORRACHO. En Navidad de 2001 te emborrachaste con tu primo. Eres un borracho.

Ahir anava amb cotxe i vaig sintonitzar el programa “La ventana” de Cadena Ser. El periodista Jesús Ruiz Mantilla parlava del plaer de la poesia acompanyat del poeta i excol·laborador del programa Luis García Montero. Feia temps que no escoltava el programa i em va agafar desprevinguda quan van presentar a dos dels col·laboradors habituals del programa, en Victor i la Cristina o Princesa Inca.
Aquests dos col·laboradors participen a Radio Nikosia. Nikosia és un projecte de comunicació social que busca contribuir a la prevenció en salut mental. Els que participen en aquest projecte lluiten per combatre l’estigma que porta el fet de patir una malaltia mental, són persones que en algun moment han estat diagnosticades per les institucions psiquiàtriques.
Radio Nikosia va començar a emetre al febrer del 2003, els membres de la radio no han parat de qüestionar les barreres que separen la bogeria del que socialment és considerat com normal. Un dels pilars de la iniciativa és la seva capacitat de transformar la vida dels qui hi participen. Mai es va concebre com una activitat terapèutica, però la ràdio ha demostrat que és un mitjà que ajuda a les persones amb problemes mentals.
Em va agradar escoltar els col·laboradors de Nikosia. L’any passat vam portar a dos col·laboradors de Nikosia a la universitat per entrevistar-los, un d’ells era en Víctor. Va ser molt interessant poder parlar amb ells, conèixer la ràdio i la seva manera de comunicar-se. Si mai heu escoltat el programa o coneixeu el projecte us convido a tots que ho feu, és molt interessant.

Quan l'amor arriba sense avisar...

Avui parlaré d’una pel·lícula petita i senzilla: Before sunrise. Una pel·lícula que enamora per la relació que mantenen els protagonistes i per la màgia que transmet la situació. Jesse (Ethan Hawke) i Celine (Julie Delpy) es coneixen a un tren mentre viatgen per Europa. Comencen a parlar però just el tren arriba a Viena, Jesse ha de quedar-se a aquesta ciutat perquè el dia següent agafa un avió i li demana a Celine que es quedi amb ell i així poder seguir parlant. Celine accedeix, el dia l’endemà reprendrà el seu viatge cap a França.- I think this is Vienna.

- Yeah.
- You get off here, no?
- Yeah, what a drag. I wish I’d met you earlier. I really like talking to you.
- Yeah, me too. It was really nice to meet you.
- I have an admittedly insane idea, but if I don’t ask you this, it’s just... it’s gonna haunt me the rest of my life.
- What?
- I want to keep talking to you. I have no idea what your situation is but I feel like we have some king of connection. Right?
- Yeah, me too.
- Great. Listen, here’s the deal. This is what we should do. Get off with me here in Vienna and come check out the town.
- What?
- Come on. It’ll be fun. Come on.
- What would we do?
- I don’t know. All I know is I have to catch an Austrian Airlines flight tomorrow morning at 9:30. I don’t have the money for a hotel. So I was just going to walk around, and it’d be more fun if you came with me. Is I turn out to be some kind of pshyco, you just get on the next train. Al right, think of it like this. Jump ahead 10, 20 years, okay? And you’re married. Only your marriage doesn’t have that same energy that it used to have. You start to blame your husband. You think about those guys you’ve met in your life and what might’ve happened if you’d picked up with one of them. Well, I’m one of those guys. That’s me. So think of this as time travel from then to now to find out what you’re missing out on. See, what this really could be is a gigantic favor to you and your future husband to find out that you’re not missing out anything. I’m just as big a loser as he is, totally unmotivated, boring. And you made the right choice, and you’re happy.
- Let me get my bag.

Els dos personatges es dediquen a gaudir de la nit al màxim i no preocupar-se pel dia següent, per quan els dos marxin cap a direccions diferents. No obstant, arriba l’hora de marxar, es posen nerviosos i res és com ho havien planejat. Al final decideixen retrobar-se a la mateixa estació al cap de sis mesos. Es trobaran?

Before sunrise és un clar exemple de com fer una gran pel·lícula sense necessitat d’artificis, comptant només amb dos personatges aconsegueix endinsar-nos en el seu univers i en una situació que tots desitjaríem viure en algun moment. S’allunya de les típiques comèdies romàntiques de Hollywood, Jesse i Celine es passen parlant els 97 minuts de la pel·lícula; apareixen personatges que donen joc a la trama però que són secundaris i la seva presència és momentània.

Calixto Bieito torna al Romea amb Los Persas. Réquiem por un soldado

El dramaturg estrena aquest dissabte una adaptació de la tragèdia d’Els Perses d’Èsquil. L’obra es va representar a Mèrida i va causar reaccions molt diferents del públic.

Calixto Bieito estrena la seva adaptació d’Els Perses d’Èsquil aquest dissabte al teatre Romea de Barcelona. Aquesta obra es considera la tragèdia més antiga que es conserva avui en dia; s’hi representa la derrota del poderós Jerjes i el seu exèrcit persa contra el grec a la batalla de Salamina l’any 480 a.C.

Calixto Bieito és conegut per les seves interpretacions i adaptacions de les obres clàssiques. La tragèdia d’Èsquil li serveix de pretext per parlar de l’exèrcit espanyol i la seva intervenció a l’Afganistan. Bieito ha comptat amb l’ajuda de l’intèrpret, autor i director Pau Miró, per a realitzar una adaptació molt lliure d’Els Perses. Han humanitzat els perses i l’obra va més enllà del càntic patriòtic d’Èsquil, qui lloa principalment la victòria dels grecs. Bieito i Miró han elaborat un estudi de camp molt extens per portar a escena aquesta adaptació: han comptat amb l’assessorament d’un soldat que va treballar a l’Afganistan i han aprofitat la documentació de les pel·lícules La delgada línea roja i Bienvenido Mr. Marshall, i han extret informació de biografies de soldats i llibres de pensadors europeus del segle xx, com Freud i Einstein.

Los persas. Réquiem por un soldado es va estrenar l’any passat al Festival de Teatre Grec Clàssic de Mèrida, llavors hi va haver gent que es va enfadar per l'adaptació de l'obra però també hi va haver gent que va plorar de l'emoció. Gurutze Beitia i Rafa Castejón estan al capdavant del repartiment. L’obra estarà al Romea des d’aquest dissabte fins el diumenge 13 del mes que ve. L’adaptació és un crit a la pau, una història sobre éssers humans, simples i mortals, sobre la seva angoixa, tristesa i els seus laments per una guerra perduda.

Les Rambles no serien el mateix...

Les estàtues vivents de les Rambles són uns elements que li donen vida al carrer més emblemàtic de la ciutat de Barcelona i un dels passejos més visitats a nivell mundial.
Les estàtues vivents no serveixen només per distreure a la quantitat de turistes que passegen diàriament per les Rambles sinó que són art, un element distintiu de la ciutat... i és que a vegades no pensem què signifiquen realment aquestes estàtues, darrera de cadascuna d’elles hi ha un actor o una actriu que fa que el seu art arribi d’una manera molt més propera al seu públic. Un altre tipus de teatre, el teatre del carrer. La majoria de les estàtues estan immòbils, esperant que el públic es quedi meravellat amb la seva actuació i sorprenent-lo amb un moviment inesperat, això els hi dóna un encant únic.
Les estàtues vivents de les Rambles ja formen part del que és la cultura catalana, les Rambles no serien el mateix si no hi estiguessin presents tot el temps. Ja formen part del carrer, són part del passeig.

París es la ciudad de los enamorados. Enamorados de la vida. Enamorados de la luz. Enamorados... del amor.

- Escúchame. A veces la vida te pide un cambio. Una transición, como las estaciones. La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano, hemos perdido el otoño y de repente hace frío, hace tanto frío que todo se hiela. Nuestro amor se ha dormido y la nieve le ha pillado por sorpresa. Pero si te quedas dormido en la nieve, no ves cómo llega la muerte. Cuídate.

Francine, me acuerdo exactamente. Era el 15 de mayo. Iba a llover y tú gritabas. (...)Y te aceptaron, claro. Dejaste Boston y viniste a Paris, a un pisito en Faubourg Saint Denis. Yo te enseñé el barrio, los bares, mi colegio. Te presenté a mis amigos, a mis padres. Escuché los textos que tú ensayabas, tus cantos, tus esperanzas, tus deseos, tu música. Tú escuchaste la mía, mi italiano, mi alemán, mi poco ruso. Yo te regalé un walkman, tú me regalaste un almohadón. Y un día me besaste.

El tiempo pasaba, el tiempo volaba, y todo parecía tan fácil, tan senzillo, tan libre, tan nuevo y tan único. Íbamos al cine, íbamos a bailar, íbamos de compras, reíamos, tú llorabas, nadábamos, fumábamos, nos afeitábamos. De vez en cuando tú gritabas, sin razón alguna o con razón, a veces con toda la razón.
Yo te acompañaba al conservatorio, yo estudiaba para mis exámenes, yo escuchaba tus ejercicios de canto, tus esperanzas, tus deseos, tu música. Tú escuchabas la mía. Estábamos cerca, muy cerca, cada vez más cerca. Íbamos al cine, íbamos a nadar, nos reíamos juntos. Tu gritabas, a veces con razón, a veces sin. El tiempo pasaba, el tiempo volaba.
Yo te acompañaba al conservatorio, yo estudiaba para mis exámenes, tú me escuchabas hablar en italiano, en alemán, en ruso, en francés. Yo estudiaba para mis exámenes. Tú gritabas, a veces con razón. El tiempo pasaba, sin razón, tú gritabas, sin razón. Yo estudiaba para mis exámenes, mis exámenes, mis exámenes. El tiempo pasaba. Tú gritabas, tú gritabas, tú gritabas… Yo iba al cine. Perdóname Francine.
- Diga
- ¿Qué ha pasado? De repente no estabas. ¿Has colgado? ¿Tan mal lo he hecho? ¿Estás enfadado por lo de ayer? Vale, dime que ha sido creíble. Ya. Mierda, así no funciona. ¿Cómo vas a decir: “La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano” sin sonar melodramático? Bueno, al director le ha encantado y tengo que decirlo. ¿Me escuchas?
- No, te veo.

Paris, je t'aime. Faubourg Saint Denis. Tom Tykwer.

Girl with a Pearl Earring

La noia de la perla és un quadre que va pintar Johannes Vermeer l’any 1866. Es desconeix qui és la model de la pintura i per aquest motiu s’han fet diferents versions que donarien resposta a la pregunta.

Avui parlaré de la novel·la de Tracy Chevalier Girl with a Pearl Earring i de la seva adaptació cinematogràfica al 2003. La novel·la resol el dubte sobre qui és la model, resulta ser Great, la criada de la família. El llibre gira al voltant d’aquesta noia, que degut a les dificultats econòmiques de la seva família ha d’anar a servir a la casa del pintor. En aquest moment, la seva vida es complica; s’enamora del pintor i viu una història d’amor platònica, ell la pinta i la dona de Vermeer, Catharina, es posa gelosa. Una de les filles, Cornelia, no deixa de fer-li la guitza, l’altra criada, Tanneke, també n’està gelosa. Mentrestant, la noia manté un filtreig amb el carnisser del mercat, Pieter, on va a comprar i amb el qual s’acabarà casant.

La narració del llibre és fantàstica, la manera d’explicar la història t’enganxa des del primer moment. Els detalls que reps a mesura que avança la novel·la són tan adequats que pots fer-te una imatge clara sobre tot el que passa al llibre, et situa a la perfecció a l’Holanda del s.XVI, als barris de Delft i als seus mercats. Després d’haver llegit el llibre he vist la pel·lícula Girl with a Pearl Earring. La imatge, els enquadraments, les tonalitats provoquen la sensació d’estar mirant durant 95 minuts un seguit d’obres de Vermeer que narren la història, com si els personatges es moguessin pel seu interior. L’adaptació és força fidel a la novel·la, tot i això, hi ha anècdotes i diàlegs que s’eliminen i personatges que perden importància. Per aquest motiu, recomano que, si us interessa, llegiu primer el llibre i després mireu la pel·lícula.

Sempre quedarà...

Viatjar és, per a mi, una altra manera de culturitzar-se. Conèixer món, visitar diferents ciutats, els monuments més coneguts t’enriqueix com a persona, obra la teva ment. Avui parlaré d’una de les ciutats més boniques que he vist, una de les ciutats que em va impressionar més quan la vaig veure, la ciutat que em va enamorar des del primer dia que hi vaig estar. Per alguns és la ciutat de la llum, per a altres és la ciutat de l’amor, està clar, parlaré de París.

Hi vaig estar per primera vegada fa uns anys amb els meus companys de l’institut. La nostra tutora tenia família a París i coneixia molt bé la ciutat i, per això, la ruta que vam fer va ser molt encertada. Amb tan sols una setmana vam poder visitar la majoria de monuments i museus que volíem, està clar que no vam poder veure tota la ciutat, ni molt menys! I és que París té això, vagis on vagis hi ha alguna cosa meravellosa per veure i per visitar. És una ciutat que mai s’acaba, s’hi respira cultura per tot arreu on vas.

Una ciutat increïble. Quan estàs a dalt de la Torre Eiffel, veus petit tot als teus peus, l’aire glaçat et gela la cara, tu respires fort i et deixa com nou. Passejar pel costat del Sena, visitar la catedral de Notre Dame, pujar a Montmatre i Sacré Coeur, prendre un cafè davant del mític Moulin Rouge. Està clar, visitar el Louvre, Orsay i, una recomanació molt personal, el Rodin.

Vaig tornar a París ara tot just fa un any. Vaig aprofitar per tornar a veure tot el que ja havia vist amb més calma, vaig menjar una creppe sota la Torre Eiffel i vaig veure com queia el dia just a dalt. Vaig tornar tan enamorada de la ciutat com la primera vegada que hi vaig estar.