Fa uns dies vaig parlar de París. Avui toca parlar de la ciutat de les cent cúpules, de la ciutat daurada. Sí, Praga. La meravellosa capital de la República Txeca.
Recordo que quan vaig anar em va impressionar la plaça Staromestské, a la Ciutat Vella, una de les més grans que he vist mai; on es van viure les rebel·lions i les decapitacions del s.XVII, on es van rebel·lar contra els alemanys al 1945 i on es va proclamar el retorn de la democràcia al 1990. Maquíssim l’edifici de l’Ajuntament i l’Església de Týn, al costat de l’Ajuntament hi ha un edifici que es conserva tal qual va quedar després dels bombardejos de la II Guerra Mundial.
La Stare Mesto (Ciutat Vella), Josefov (la ciutat jueva) amb la sinagoga 
més antiga de tota Europa i el cementeri jueu, Malá Strana amb els seus passejos i el castell, Zlatá Ulicka (el carrer d’or) amb la casa de Kafka... tot té el seu encant. El Karluv Most (pont de Carles IV) és el més típic de la ciutat. Uneix la ciutat de Malá Strana amb la Ciutat Vella. Les estàtues al llarg del pont li donen un aire molt romàntic, igual que les torres del principi i final. Si comences caminant el pont per la Ciutat Vella acabes a una petita tenda de titelles, molt curiosa i íntima.
A banda i banda del riu Vltava (voltava) es troben els típics bars amb músics en directe que toquen jazz.
Vaclavské Namestí (plaça de Venceslao) és digne també de veure, on es van viure les repressions de la invasió soviètica del 1969. Crida l’atenció pels seus hotels decadents com l’Hotel Europa, aprofitat per gravar pel·lícules com Mission: Impossible.
És una ciutat difícil d’oblidar. Molt bonica, preciosa.
1 comentari:
Quan el viatjar és aprendre y sentir és quan verdaderament fas que una ciutat sigui teva, i Praga ho és. Curiosament recordo poca cosa dels noms i dels llocs importants de la ciutat, de fet, de la meitat de coses que has citat ni les sabia o no les recordava. Les imatges que tinc guardades en la memòria de Praga serien irrellevants turísticament parlant. Però quan dic que Praga és meva, és perquè el que sí recordo són les sensacions del meu estat d’ànim d’aleshores lligades als llocs on vaig passar.
En el cas de la casa de Kafka, recordo la multitud de gent que, aglomerada dins del petit edifici i en el carrer, obstruïa la porta. L’apatia que sentia en aquell moment no va fer que m’entusiasmés per veure-la, al contrari, vaig sentir fàstic d’aquella visió i me’n vaig anar a esperar al final del carrer a que els meus companys de classe acabessin la visita (era el viatge de final de curs). Aquella actitud desdenyosa i plena de lassitud ja em venia de feia temps, i va continuar fins passat el viatge, de la mateixa manera i pels mateixos motius que Gregor Samsa no volia sortir de la seva habitació. Una habitació que, a saber, potser estava inspirada en alguna de la casa que vaig menysprear.
El pas de l’adolescència a la maduresa és ben sabut que és, en un sentit ampli, una etapa complicada. Jo, quan hi penso en la meva, no puc evitar de veure’m la metamorfosis en la ciutat kafkiana.
Publica un comentari a l'entrada