La cultura és essencial

Félix de Azúa en el seu article (publicat per El País el 10 de maig) Cultos hasta la náusea parla sobre la concepció del terme cultura de l’actualitat. Parla sobre el fet que la cultura s’hagi estès fins a arribar a la cultura, fins dominar-la i tenir un control gairebé absolut sobre ella i acaba sent una mercaderia més que proporciona beneficis a uns quants.

En general, estic força d’acord amb el que diu aquest escrit de Felix de Azúa. “es imposible, a mi modo de ver, concebir un producto cultural como no sea ya bajo la forma de una mercancía”. Aquesta cita en especial fa una síntesi molt clara de quina és la situació actual. Com el món de la cultura, a la llarga ha acabat sotmès als interessos econòmics de cada Estat. Això per una banda és perillós perquè és l’Estat o els qui posen els diners els que tenen el control del què és cultura i el què no. No tenim llibertat a decidir per nosaltres mateixos i, en realitat, la cultura s’està convertint en números, perd tot el seu valor i la selecció es determina en funció del resultats que pugui produir.

Des del meu punt de vista, el ventall tan ampli de l’oferta que podem trobar en qualsevol moment és molt positiu. Pot cobrir les necessitats de moltes persones que busquen i tenen interessos o aficions diferents. No es tracta, però, de fer que la cultura sigui un element més de mercat, repeteixo, que no consisteix en això. Malgrat això, penso que tal i com funciona tot avui en dia, el fet que la cultura sigui una mercaderia més ens assegura que aquesta serà de qualitat i que es mantindrà, cosa molt positiva. Penso que el risc ve quan l’Estat ignora una part dels productes culturals pel simple fet que els beneficis que podrien donar no són alts. En aquest moment s’estaria obligant a la societat a ser ignorant en aquest sentit, m’explico, no es donaria la oportunitat de conèixer totes les classes de cultures o arts que hi ha pel simple fet que no és de masses. Aquí és el problema, la cultura (cap tipus) no es pot perdre perquè és un element identitari de totes les persones, cadascú de nosaltres percep la cultura d’una manera diferent.

Actuació sorprenent de Ben Kingsley i Dennis Hopper

A Isabel Coixet sempre se la reconeix pel seu estil, per les històries doloroses i originals i per l’elegància dels seus guions. L’últim film en el que ha treballat és Elegy, en aquest cas tan sols ha dirigit la pel·lícula (basada en la novel·la L’animal moribund, de Philip Roth).

El fet que el guió no sigui de la cineasta barcelonina fa que la pel·lícula no sigui de tot d’ella. És a dir, l’estil no és el mateix i això els hi dóna la raó a aquells que pensen que és un simple encàrrec que podria haver dirigit qualsevol altre realitzador, el rastre de Coixet queda amagat i això decepciona als que són més seguidors.

Al meu parè és un film molt tendre, una història molt dolorosa que mostra on pot arribar l’amor i les diferents maneres de concebre’l. El patiment dels personatges és, en tot moment, el fil conductor de la pel·lícula, l’anàlisi dels seus pensaments li donen un toc dramàtic i melancòlic.

La pel·lícula compta amb un Ben Kingsley (David Kepesh) sorprenent, un home enamorat, magistral i realista. El guió fa un estudi molt detallat del seu personatge i és el que més arriba al públic, però també el que desperta incomprensió i pena en certs moments. Al seu costat, Penélope Cruz (Consuela Castillo), amb una molt correcta actuació. Un altre personatge que trobo que és molt interessant prestar-li atenció és al vell amic de Kingsley, Dennis Hopper (George O'Hearn). Les converses que mantenen els dos homes mostren una realitat propera però ho fan mitjançant la comèdia.

La pel·lícula mostra l’amor que neix entre un professor d’universitat i una de les seves alumnes. Ell és obsessiu incapaç de mantenir relacions estables, ella és jove i una mica innocent. Amb tot això, el film aconsegueix demostrar que no sempre el que és vell és més madur, ens mostra què és la por. La por en tots els sentits, la por a la mort i a l’envelliment, la por a la solitud, la por a l’estimar, la por al compromís i a la llibertat...

L’únic moment que no convenç és el final. La pel·lícula podria haver acabat minuts abans, d’aquesta manera no seria un final esperat, la paraula no és típic, però sí que és convencional.

No obstant, la pel·lícula té uns diàlegs profunds, que s’han de seguir per entendre-la. El film mostra la realitat d’un home amb certa edat que s’enamora de la dona més jove i lliure que ha tingut. Un reflex de la realitat, una pel·lícula amb un to dramàtic constant i que provoca, en certs moments, un regust amarg. Una pel·lícula inesperada.

París, je t'aime...

Va veure passar la seva dona. Duia la gavardina vermella que cada any deia que volia llençar i que cada any sens falta, repescava de les profunditats de l’armari. Amb tot feia igual i era aquesta precisament, de totes les seves manies, la que havia trobat més irresistible des de bon començament. La roba feta servir mil vegades, les fileres de pintallavis que no es posava mai, aquella tonada que cantussejava mentre feia les quenelles. Tot plegat, formava part d’una vida que ell ja no li semblava pròpia i que pensava abandonar entre el segon plat i les postres. Va pensar que era incongruent i alhora lògic, haver triat aquell lloc per deixar-la. Al mateix lloc on un dia s’havia adonat que ja no l’estimava.

Quan la va veure somriure li van venir ganes de cridar: “Et deixo, no tens motius per somriure”. Però es va limitar a oferir-li el seu Kir. Era una mania d’ella que trobava irritant, que no demanés mai postres ni entrants, i que sempre acabés menjant-se els seus. I el pitjor del cas, és que ell ja demanava el que sabia que li agradaria. “Ja ni ho sabria dir si m’agraden les profitaroles”, va pensar amb aire greu i solemne.

Quan va veure que es posava a plorar com no l’havia vist plorar mai, el primer que va pensar és que sabia que anava a deixar-la per anar-se’n amb la Marie-Christine, hostessa fogosa amb qui s’entenia des de feia un any i mig. “Ve-t’ho”, va pensar, “ja ho sap, ho sap des de fa temps. M’ho hauria d’haver imaginat”. Sense parar de plorar, va treure un paper de la bossa i li va donar. Amb els termes escèptics de la medicina, l’informe descrivia un cas de leucèmia en fase terminal.

En un instant, el propòsit d’aquell dinar li va fugir del pensament i una estranya veu metàl·lica li va repetir insistent “ja cal que estiguis a l’altura de les circumstàncies”. Ho estaria. Per començar va demanar tres racions de profitaroles per emportar-se’n i va enviar un missatge a la seva amant (“Oblida’m. Sergi”). A la seva dona li va donar tots els capricis que li havia escatimat fins llavors: penjar els quadres que corrien per aquí i per allà, acompanyar-la al cine a la tarda a veure les pel·lícules que li agradaven, portar-la de botigues tot i que no ho podia sofrir o llegir-li “El meu amor Sputnik” de Murakami. Totes les coses, fins i tot les més insignificants, tenien un altre regust des que sabia que seria l’última vegada que les podrien fer junts. I a còpia de fer veure que n’estava enamorat, se’n va enamorar de nou.

Ella va morir als seus braços i ell es va sumir en un coma emocional irreversible. Encara ara, al cap dels anys, el cor se li encongeix cada vegada que veu una dona amb una gavardina vermella.

París je t'aime.
Bastille. Isabel Coixet.