París es la ciudad de los enamorados. Enamorados de la vida. Enamorados de la luz. Enamorados... del amor.

- Escúchame. A veces la vida te pide un cambio. Una transición, como las estaciones. La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano, hemos perdido el otoño y de repente hace frío, hace tanto frío que todo se hiela. Nuestro amor se ha dormido y la nieve le ha pillado por sorpresa. Pero si te quedas dormido en la nieve, no ves cómo llega la muerte. Cuídate.

Francine, me acuerdo exactamente. Era el 15 de mayo. Iba a llover y tú gritabas. (...)Y te aceptaron, claro. Dejaste Boston y viniste a Paris, a un pisito en Faubourg Saint Denis. Yo te enseñé el barrio, los bares, mi colegio. Te presenté a mis amigos, a mis padres. Escuché los textos que tú ensayabas, tus cantos, tus esperanzas, tus deseos, tu música. Tú escuchaste la mía, mi italiano, mi alemán, mi poco ruso. Yo te regalé un walkman, tú me regalaste un almohadón. Y un día me besaste.

El tiempo pasaba, el tiempo volaba, y todo parecía tan fácil, tan senzillo, tan libre, tan nuevo y tan único. Íbamos al cine, íbamos a bailar, íbamos de compras, reíamos, tú llorabas, nadábamos, fumábamos, nos afeitábamos. De vez en cuando tú gritabas, sin razón alguna o con razón, a veces con toda la razón.
Yo te acompañaba al conservatorio, yo estudiaba para mis exámenes, yo escuchaba tus ejercicios de canto, tus esperanzas, tus deseos, tu música. Tú escuchabas la mía. Estábamos cerca, muy cerca, cada vez más cerca. Íbamos al cine, íbamos a nadar, nos reíamos juntos. Tu gritabas, a veces con razón, a veces sin. El tiempo pasaba, el tiempo volaba.
Yo te acompañaba al conservatorio, yo estudiaba para mis exámenes, tú me escuchabas hablar en italiano, en alemán, en ruso, en francés. Yo estudiaba para mis exámenes. Tú gritabas, a veces con razón. El tiempo pasaba, sin razón, tú gritabas, sin razón. Yo estudiaba para mis exámenes, mis exámenes, mis exámenes. El tiempo pasaba. Tú gritabas, tú gritabas, tú gritabas… Yo iba al cine. Perdóname Francine.
- Diga
- ¿Qué ha pasado? De repente no estabas. ¿Has colgado? ¿Tan mal lo he hecho? ¿Estás enfadado por lo de ayer? Vale, dime que ha sido creíble. Ya. Mierda, así no funciona. ¿Cómo vas a decir: “La primavera ha sido fantástica, pero ha terminado el verano” sin sonar melodramático? Bueno, al director le ha encantado y tengo que decirlo. ¿Me escuchas?
- No, te veo.

Paris, je t'aime. Faubourg Saint Denis. Tom Tykwer.

Girl with a Pearl Earring

La noia de la perla és un quadre que va pintar Johannes Vermeer l’any 1866. Es desconeix qui és la model de la pintura i per aquest motiu s’han fet diferents versions que donarien resposta a la pregunta.

Avui parlaré de la novel·la de Tracy Chevalier Girl with a Pearl Earring i de la seva adaptació cinematogràfica al 2003. La novel·la resol el dubte sobre qui és la model, resulta ser Great, la criada de la família. El llibre gira al voltant d’aquesta noia, que degut a les dificultats econòmiques de la seva família ha d’anar a servir a la casa del pintor. En aquest moment, la seva vida es complica; s’enamora del pintor i viu una història d’amor platònica, ell la pinta i la dona de Vermeer, Catharina, es posa gelosa. Una de les filles, Cornelia, no deixa de fer-li la guitza, l’altra criada, Tanneke, també n’està gelosa. Mentrestant, la noia manté un filtreig amb el carnisser del mercat, Pieter, on va a comprar i amb el qual s’acabarà casant.

La narració del llibre és fantàstica, la manera d’explicar la història t’enganxa des del primer moment. Els detalls que reps a mesura que avança la novel·la són tan adequats que pots fer-te una imatge clara sobre tot el que passa al llibre, et situa a la perfecció a l’Holanda del s.XVI, als barris de Delft i als seus mercats. Després d’haver llegit el llibre he vist la pel·lícula Girl with a Pearl Earring. La imatge, els enquadraments, les tonalitats provoquen la sensació d’estar mirant durant 95 minuts un seguit d’obres de Vermeer que narren la història, com si els personatges es moguessin pel seu interior. L’adaptació és força fidel a la novel·la, tot i això, hi ha anècdotes i diàlegs que s’eliminen i personatges que perden importància. Per aquest motiu, recomano que, si us interessa, llegiu primer el llibre i després mireu la pel·lícula.

Sempre quedarà...

Viatjar és, per a mi, una altra manera de culturitzar-se. Conèixer món, visitar diferents ciutats, els monuments més coneguts t’enriqueix com a persona, obra la teva ment. Avui parlaré d’una de les ciutats més boniques que he vist, una de les ciutats que em va impressionar més quan la vaig veure, la ciutat que em va enamorar des del primer dia que hi vaig estar. Per alguns és la ciutat de la llum, per a altres és la ciutat de l’amor, està clar, parlaré de París.

Hi vaig estar per primera vegada fa uns anys amb els meus companys de l’institut. La nostra tutora tenia família a París i coneixia molt bé la ciutat i, per això, la ruta que vam fer va ser molt encertada. Amb tan sols una setmana vam poder visitar la majoria de monuments i museus que volíem, està clar que no vam poder veure tota la ciutat, ni molt menys! I és que París té això, vagis on vagis hi ha alguna cosa meravellosa per veure i per visitar. És una ciutat que mai s’acaba, s’hi respira cultura per tot arreu on vas.

Una ciutat increïble. Quan estàs a dalt de la Torre Eiffel, veus petit tot als teus peus, l’aire glaçat et gela la cara, tu respires fort i et deixa com nou. Passejar pel costat del Sena, visitar la catedral de Notre Dame, pujar a Montmatre i Sacré Coeur, prendre un cafè davant del mític Moulin Rouge. Està clar, visitar el Louvre, Orsay i, una recomanació molt personal, el Rodin.

Vaig tornar a París ara tot just fa un any. Vaig aprofitar per tornar a veure tot el que ja havia vist amb més calma, vaig menjar una creppe sota la Torre Eiffel i vaig veure com queia el dia just a dalt. Vaig tornar tan enamorada de la ciutat com la primera vegada que hi vaig estar.