Monzó torna a demostrar la seva trajectòria literària

Quim Monzó va néixer a Barcelona l’any 1952. És escriptor i periodista en català, va començar a participar a Catalunya Ràdio i TV3 als anys 80 i en aquest moment escriu una columna diària a La Vanguardia. Amb el temps, Monzó a estat considerat com un dels millors escriptors de la literatura catalana i fins i tot el diari The Independent ha arribat a valorar-lo com "un dels millors escriptors de contes del món. Un dels escriptors més originals del nostre temps”.

Mil cretins és l’últim llibre de Monzó, publicat l’octubre de 2007. És un recull de contes on queden reflectides les situacions de la vida quotidiana, no surt mai d’un context real. No obstant, els relats expliquen històries xocants i noves, posa una lupa sobre els fets que l’han ferit i tocat d’aprop. Qüestions com la vellesa o la malaltia com a conseqüència directe del pas del temps, però Monzó no oblida el beure, el fer l’amor o la bellesa. Monzó explica les històries mentre intenta trobar un equilibri entre l’home modern i l’egoisme innat de cada persona.

Mil cretins, de 159 pàgines, es divideix en dos blocs estructurals. L’autor ja ho va fer a consciència perquè els dos blocs són de temàtiques diferents i el tractament de les situacions també ho és, els relats no estan relacionats però es pot dir que sí que tenen relació entre ells. En el primer, Monzó deixa veure quins són els defectes que compartim totes les persones, l’egoisme que he anomenat abans, la comoditat que ens mou quan alguna situació no ens interessa o se’ns fa massa feixuga. El primer bloc és molt més moralista que el segon. Els personatges són agres i repulsius, no obstant, és una calca de la vida. L’escriptor reflexa a la perfecció el sentiment de culpa i les obligacions morals de cadascú, que senten tots els personatges. La història que més sorprèn, o almenys, la que més em va sorprendre és la que parla del pas del temps, de la vellesa, un home que va a visitar el seu pare, que té com a costum vestir-se de dona, a una residència geriàtrica, El senyor Beneset. El pare ja està acostumat a que el seu fill el vagi a veure poc i per això el justifica repetint constantment frases com “tu vés-te’n, que prou feina tens. I no tinguis pressa per tornar, que sé que tens moltes obligacions”.

L’egoisme dels personatges queda clar en les històries, aquesta mateixa de El senyor Beneset. Al fill ja li està bé que el pare el justifiqui, perquè ell en el fons se sent obligat a visitar-lo. Per altra banda, els personatges són crus, actuen sense malícia, però el rerafons és dur. A L’amor és etern, el protagonista es casa amb la seva exparella només perquè s’assabenta casualment que té una malaltia terminal. “Si no hagués estat perquè s’havia de morir, no me n’hi hauria anat mai a viure, i molt menys m’hi hauria casat”. Per altra banda, també apareix el dolor. El llibre en el fons tracta del dolor en totes les seves variants. Dissabte reflexa a la perfecció el sentiment de desesperació, el dolor profund, el desig de fer desaparèixer per complet una persona que en el seu moment va ser important, la història tracta del dolor que sent una dona que vol treure el seu exmarit de la seva vida per no se sap quin motiu.

El segon bloc està constituït per relats més curts però molt més irònics, fa crítiques mordaces a la hipocresia de la societat d’avui en dia. Els contes de la segona part del llibre no arriben tant al lector, són més distants però segueixen sent crus. Monzó, en alguns casos, fa relectures d’històries ja conegudes sempre des d’una visió irònica. Una nit és una versió de la Bella Dorment, però ella no es desperta quan el príncep li fa el petó i aquest acaba fent l’amor amb la princesa adormida i finalment és ell el que queda adormit i ningú va a rescatar-lo. Per tant, es pot dir que la segona part és més divertida, original, s’oblida el to trist i melancòlic que tant destacava al primer bloc i els contes es tornen més lleugers i directes. Enllà de la nafra, considero, que és una visió molt clara de les situacions que es desencadenen avui en dia, un home vol aconseguir estar una nit amb una dona i se n’adona que s’ha de fer el cult per seduir-la. Monzó se’n riu de la incultura que hi ha avui en dia i ridiculitza de les persones que fingeixen ser cultes per estar més ben considerades.

Respecte l’estil, Monzó torna a demostrar tota la seva trajectòria literària. És un estil molt lleuger, amb un lèxic ampli i molt detallat, usa poca adjectivació però destaquen les repeticions (sobretot a la primera part del llibre). Irònic, convuls i realista. Fa fotografies dels seus contes, és a dir, el lector pot crear-se una imatge clara de tot el que llegeix i és, precisament això, el que fa que els contes siguin més especials. No obstant, com tot bon fotògraf, ha sabut fer de les situacions quotidianes un escenari novedós i xocant. Quim Monzó és imaginatiu i sempre condueix cap a llocs inesperats traspassant la seva ironia quotidiana als relats. Un dels errors que té el llibre és que l’autor fa un anàlisi de la realitat però no se sap fins a quin punt ell forma part d’aquesta realitat.

Mil cretins són uns relats que valen la pena llegir. És possible que a alguna persona no li agradi llegir contes, a mi per exemple, no és un tipus de literatura que em cridi massa l’atenció però, s’ha de reconèixer que Monzó aconsegueix enganxar al lector i endinsar-lo al seu món. Monzó se l’emporta al seu terreny i en fa el què vol. L’escriptor té l’habilitat de fer que el lector s’identifiqui amb el protagonista, sobretot en els primers contes, qui no es veu com fill que visita als seus pares o com un pare visitat pels seus fills, sabent que la visita és per compromís i que socialment ho manen els cànons.

El món del còmic en una web

La pàgina web www.tebeosfera.com/new encara està en construcció, està previst que estigui completa pel juny d’aquest any. És un portal web que conté tot tipus d’informació sobre els còmics espanyols, amb una fitxa de totes les publicacions existents.

És una pàgina web molt útil pels seguidors dels còmics, on s’hi podran trobar a més a més de les fitxes, notícies, actes relacionats amb el món del còmic i una llista sobre els creadors i els guionistes.

‘Halfaouine’ tanca la mostra de circ Trapezi de Reus i deixa el llistó molt alt

Les entrades de les dues funcions que feien els acròbates de Tunísia al Teatre Bartrina de Reus estaven esgotades des de dies abans. L’espectacle de circ Halfaouine va aconseguir transmetre l’energia i la vitalitat d’un país on la modernitat i la tradició intenten conviure i els homes i les dones tracten de comprendre’s.

Es podria dir que va ser una lliçó de sociologia a través de les acrobàcies i la dansa contemporània. Ningú s’ho esperava, però aquesta funció va ser un dels plats forts que es van servir al Festival de Circ Trapezi de Reus, que va acabar diumenge amb un sol resplendent després de dos dies de pluja.

Els decorats imitaven l’arquitectura tradicional del país. La funció intentava reproduir la vida real de Tunísia i reflectien a la perfecció les tensions que viuen els joves amb la política que hi ha al país. El director de l’obra, Sofiane Ouissi, va quedar molt satisfet de la interpretació dels acròbates i és que, la força que van mostrar i treure va ser impressionant, fins i tot, un d’ells va haver d’embenar-se el braç degut a una fissura que es va fer durant la funció i, per aquest motiu, es va haver de modificar el final de la segona funció.

Halfaouine és el primer muntatge de la primera promoció de l’acadèmia superior de circ de Tunísia, el nom del projecte és el nom del barri on es troba l’escola. L’acadèmia va sorgir del món de la gimnàstica i és l’única escola d’aquest tipus en tots els països àrabs. El Govern s’encarrega de cobrir totes les despeses que tenen els 15 alumnes que admet l’escola per promoció. No obstant, degut a l’èxit que aquesta promoció ha obtingut a la gira que ha fet per Europa, la llista d’inscrits pel curs entrant s’ha fet interminable.

La venedora d'ous

Tots hem vist, sentit o llegit històries que se situen en l’època nazi. Aquesta n’és una més. La venedora d’ous explica com és el dia a dia d’una passeja que viu a un poble allunyat de la gran ciutat. L’Eva viu allunyada de tot el que és el nucli urbà i de les ideologies i temps que s’estan vivint, el seu marit és a l’exèrcit, no sap per què ni de què vol protegir la pàtria. Els seus dos fills aviat entren a les Joventuts, l’Eva també desconeix perquè deixen de banda el mas i els estudis i s’hi dediquen al 100%.

No obstant, hi ha una persona que fa entrar en raó a Eva, que li explica què és el què està passant i com és que ell s’ha d’estar amagat a la granja d’ella. Nathael és un estudiant jueu perseguit per la Gestapo. Ell farà viure a Eva una romàntica història d’amor però a la vegada tristesa i angoixa. Eva no tornarà a ser mai la mateixa després d’haver conegut a en Nathael, tindrà ideologia i creences que haurà d’acallar perquè el seu destí està marcat.

Com he dit al pricipi tots hem sentit o vist alguna història que se situa en l’època nazi i aquesta n’és una més. A mi m’ha agradat força. El llibre de la Linda D. Cirino enganxa des del primer moment, és fàcil de llegir i val la pena.

La cultura és essencial

Félix de Azúa en el seu article (publicat per El País el 10 de maig) Cultos hasta la náusea parla sobre la concepció del terme cultura de l’actualitat. Parla sobre el fet que la cultura s’hagi estès fins a arribar a la cultura, fins dominar-la i tenir un control gairebé absolut sobre ella i acaba sent una mercaderia més que proporciona beneficis a uns quants.

En general, estic força d’acord amb el que diu aquest escrit de Felix de Azúa. “es imposible, a mi modo de ver, concebir un producto cultural como no sea ya bajo la forma de una mercancía”. Aquesta cita en especial fa una síntesi molt clara de quina és la situació actual. Com el món de la cultura, a la llarga ha acabat sotmès als interessos econòmics de cada Estat. Això per una banda és perillós perquè és l’Estat o els qui posen els diners els que tenen el control del què és cultura i el què no. No tenim llibertat a decidir per nosaltres mateixos i, en realitat, la cultura s’està convertint en números, perd tot el seu valor i la selecció es determina en funció del resultats que pugui produir.

Des del meu punt de vista, el ventall tan ampli de l’oferta que podem trobar en qualsevol moment és molt positiu. Pot cobrir les necessitats de moltes persones que busquen i tenen interessos o aficions diferents. No es tracta, però, de fer que la cultura sigui un element més de mercat, repeteixo, que no consisteix en això. Malgrat això, penso que tal i com funciona tot avui en dia, el fet que la cultura sigui una mercaderia més ens assegura que aquesta serà de qualitat i que es mantindrà, cosa molt positiva. Penso que el risc ve quan l’Estat ignora una part dels productes culturals pel simple fet que els beneficis que podrien donar no són alts. En aquest moment s’estaria obligant a la societat a ser ignorant en aquest sentit, m’explico, no es donaria la oportunitat de conèixer totes les classes de cultures o arts que hi ha pel simple fet que no és de masses. Aquí és el problema, la cultura (cap tipus) no es pot perdre perquè és un element identitari de totes les persones, cadascú de nosaltres percep la cultura d’una manera diferent.

Actuació sorprenent de Ben Kingsley i Dennis Hopper

A Isabel Coixet sempre se la reconeix pel seu estil, per les històries doloroses i originals i per l’elegància dels seus guions. L’últim film en el que ha treballat és Elegy, en aquest cas tan sols ha dirigit la pel·lícula (basada en la novel·la L’animal moribund, de Philip Roth).

El fet que el guió no sigui de la cineasta barcelonina fa que la pel·lícula no sigui de tot d’ella. És a dir, l’estil no és el mateix i això els hi dóna la raó a aquells que pensen que és un simple encàrrec que podria haver dirigit qualsevol altre realitzador, el rastre de Coixet queda amagat i això decepciona als que són més seguidors.

Al meu parè és un film molt tendre, una història molt dolorosa que mostra on pot arribar l’amor i les diferents maneres de concebre’l. El patiment dels personatges és, en tot moment, el fil conductor de la pel·lícula, l’anàlisi dels seus pensaments li donen un toc dramàtic i melancòlic.

La pel·lícula compta amb un Ben Kingsley (David Kepesh) sorprenent, un home enamorat, magistral i realista. El guió fa un estudi molt detallat del seu personatge i és el que més arriba al públic, però també el que desperta incomprensió i pena en certs moments. Al seu costat, Penélope Cruz (Consuela Castillo), amb una molt correcta actuació. Un altre personatge que trobo que és molt interessant prestar-li atenció és al vell amic de Kingsley, Dennis Hopper (George O'Hearn). Les converses que mantenen els dos homes mostren una realitat propera però ho fan mitjançant la comèdia.

La pel·lícula mostra l’amor que neix entre un professor d’universitat i una de les seves alumnes. Ell és obsessiu incapaç de mantenir relacions estables, ella és jove i una mica innocent. Amb tot això, el film aconsegueix demostrar que no sempre el que és vell és més madur, ens mostra què és la por. La por en tots els sentits, la por a la mort i a l’envelliment, la por a la solitud, la por a l’estimar, la por al compromís i a la llibertat...

L’únic moment que no convenç és el final. La pel·lícula podria haver acabat minuts abans, d’aquesta manera no seria un final esperat, la paraula no és típic, però sí que és convencional.

No obstant, la pel·lícula té uns diàlegs profunds, que s’han de seguir per entendre-la. El film mostra la realitat d’un home amb certa edat que s’enamora de la dona més jove i lliure que ha tingut. Un reflex de la realitat, una pel·lícula amb un to dramàtic constant i que provoca, en certs moments, un regust amarg. Una pel·lícula inesperada.

París, je t'aime...

Va veure passar la seva dona. Duia la gavardina vermella que cada any deia que volia llençar i que cada any sens falta, repescava de les profunditats de l’armari. Amb tot feia igual i era aquesta precisament, de totes les seves manies, la que havia trobat més irresistible des de bon començament. La roba feta servir mil vegades, les fileres de pintallavis que no es posava mai, aquella tonada que cantussejava mentre feia les quenelles. Tot plegat, formava part d’una vida que ell ja no li semblava pròpia i que pensava abandonar entre el segon plat i les postres. Va pensar que era incongruent i alhora lògic, haver triat aquell lloc per deixar-la. Al mateix lloc on un dia s’havia adonat que ja no l’estimava.

Quan la va veure somriure li van venir ganes de cridar: “Et deixo, no tens motius per somriure”. Però es va limitar a oferir-li el seu Kir. Era una mania d’ella que trobava irritant, que no demanés mai postres ni entrants, i que sempre acabés menjant-se els seus. I el pitjor del cas, és que ell ja demanava el que sabia que li agradaria. “Ja ni ho sabria dir si m’agraden les profitaroles”, va pensar amb aire greu i solemne.

Quan va veure que es posava a plorar com no l’havia vist plorar mai, el primer que va pensar és que sabia que anava a deixar-la per anar-se’n amb la Marie-Christine, hostessa fogosa amb qui s’entenia des de feia un any i mig. “Ve-t’ho”, va pensar, “ja ho sap, ho sap des de fa temps. M’ho hauria d’haver imaginat”. Sense parar de plorar, va treure un paper de la bossa i li va donar. Amb els termes escèptics de la medicina, l’informe descrivia un cas de leucèmia en fase terminal.

En un instant, el propòsit d’aquell dinar li va fugir del pensament i una estranya veu metàl·lica li va repetir insistent “ja cal que estiguis a l’altura de les circumstàncies”. Ho estaria. Per començar va demanar tres racions de profitaroles per emportar-se’n i va enviar un missatge a la seva amant (“Oblida’m. Sergi”). A la seva dona li va donar tots els capricis que li havia escatimat fins llavors: penjar els quadres que corrien per aquí i per allà, acompanyar-la al cine a la tarda a veure les pel·lícules que li agradaven, portar-la de botigues tot i que no ho podia sofrir o llegir-li “El meu amor Sputnik” de Murakami. Totes les coses, fins i tot les més insignificants, tenien un altre regust des que sabia que seria l’última vegada que les podrien fer junts. I a còpia de fer veure que n’estava enamorat, se’n va enamorar de nou.

Ella va morir als seus braços i ell es va sumir en un coma emocional irreversible. Encara ara, al cap dels anys, el cor se li encongeix cada vegada que veu una dona amb una gavardina vermella.

París je t'aime.
Bastille. Isabel Coixet.